dijous, 24 de gener de 2013

No cal dir que havia de fer-se així,
que calia el gest d'allargar la mà,
prémer fort el teixit contra el palmell,
sentir el so eixordidor de les rodetes,
enfosquir la cambra, empassar-se la
darrera escletxa. I contemplar el lleu
moviment de la cortina.

dijous, 16 de desembre de 2010

[ ]

No, no és avui, ni demà
Només el punt que s'escola
davant les mans
sobre la línia del temps
que s'estén damunt els dies
L'instant que aquí
no és
ni veu
ni paraula

divendres, 9 d’abril de 2010

Exorcisme

Vomito sargantanes

i paràsits mínims


L'amarg de la pau a la boca

i la desfeta policromàtica

al blanc de la tassa

dilluns, 29 de març de 2010

Contradiccions

El cuc de l'encís

s'entafora a la matèria

S'alimenta del forat

per on la raó s'escola

diumenge, 14 de març de 2010

Del temps entre les fulles

S'acosta l'ascens

cromàtic

i l'arribada

de l'ombra

arrodonida!

Formalitats

La cadira

guarda les

formes


M'aixeco

i encara hi són

dissabte, 13 de març de 2010

Despropòsit

Una mà i un llapis

i un tros blanc

que crida

i la paraula sorda

del carbó que fa

muts

I tot plegat

a la gàbia!

Sinceritat

Sabates mullades

Pas d'aigua

invertida

I un dit que

tapa els forats

del paraigua

diumenge, 7 de març de 2010

Garbuix

Ens donen l’ànima

sense empremtes visibles




Com desert

acabat

de dibuixar

pel vent





La mateixa

sorra

que es dreça i redreça

un i altre

cop

divendres, 5 de març de 2010

Lletra petita

El punt de llibre

sembla sempre al mateix lloc


Pàgina marcada

pel pas de les mans

dissabte, 27 de febrer de 2010

Flexibilitat

No sóc prou flexible,

sento el fracàs als moviments.


Arraulida,

se’m fa curta la llargària

de les extremitats.

dijous, 18 de febrer de 2010

Perspectiva?

Concavitat


Tot cau


cap a mi

dimarts, 9 de febrer de 2010

Límits

Són els carrers

que em retenen.

Els semàfors

que em marquen el pas.

Aquestes parets, la façana del davant,

que em limiten els sentits

i les proporcions.

És aquesta manca de mi

que em commou.

Aquestes passes precipitades

que m’haurien de dur

a mi mateixa.

Però només hi sóc quan,

tan quieta com ara,

només moc els dits

i les pestanyes.


Apreto les mans contra el front.

Hi bellugo el cap a sobre.

Repasso el rostre amb la mà.

No em reconec.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Opacitat

Tot es redueix

a estranys afers

entre aquesta finestra i jo.

dijous, 4 de febrer de 2010

El concret dels objectes

Mentre desdius mot per mot

els teus conjurs

es dissolen els efectes màgics

i em desvetllo

al concret dels objectes

el nom dels dies de la setmana

i les hores del rellotge

dilluns, 1 de febrer de 2010

Vestigis

Del que fórem

no en queda

més que

les lleus marques de llapis

sobre el paper

i els vestigis

de la goma d’esborrar

Que ara bufo

i cauen per terra

dimarts, 26 de gener de 2010

Els dits

Sota les mantes.

Però res no abriga prou.

Aquest fred al fons de tot.

És de fora que entra el fred

o des de dins

s’estén a les puntes dels dits?

dimarts, 19 de gener de 2010

Dring

Estàtica des de mi mateixa

Com un mòbil metàl·lic

de lleus esclats de llum

en la claror

i suaus drings

quan bufa el vent

dissabte, 9 de gener de 2010

Sobre coixí

-I-

No hi sóc en mi.

No ara, ajaguda al sofà.

Els ulls quiets davant la finestra.

No després, als carrers foscos

sota la pluja.

Ni més tard. Entre llençols i mantes.

Eixugant humitats de passes

descaminades.


Pluja

de camí a casa.



-II-


El més petit moviment

es torna lent i greu

en aquestes hores.

Em moc silenciosa.

Un cloure els ulls,

un quasi imperceptible gir a la mirada.



Ressituar-se és un gest ingràvid.



Nit tèbia

dins de casa.

Glaç a la finestra.


-III-


És una feina pausada aquesta.


L’escorcoll en hores quietes.


Bufar amb cura partícules de pols

densa sobre misèria.


L’arrel, o no, de les coses. Els fets

i les paraules.


La pols remoguda

que torna opaca la resta.


La descoberta del propi

mirall trencat irreconstruïble.


El reflex desfigurat dins un mateix.


El reconeixement

i la fugida immòbil.


(Ulls esbatanats

sota les parpelles closes)


La caiguda lenta

del cabell sobre el coixí.

divendres, 18 de desembre de 2009

Dins les butxaques

Fa una estona que sec

mentre encara no arribes.

Les mans guardades a l'abric.

Quan et veig aparèixer

duus records a les passes.

Llisquen de les teves sabates

i prenen forma entre els meus dits

dins les butxaques.


Tornem a seure

a les mateixes cadires.

La mateixa terrassa.

Un altre matí.

D'un altre hivern.

Et miro mentre demanes

un cafè.

Tu tampoc ja no hi ets.

Totes aquestes paraules

que ara ens cal parlar.

No abans, no calia.

Agafes la tassa amb les mans.

T'observo.

També uns altres dits.


Els mateixos reflexos de sol

a la cullera.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Acostuma't

Perdre les claus, una bufanda.

Una jaqueta oblidada al seient de l'autobús.

Un conegut. Uns amics que tot just passaven.

Una intimitat. L'espai i els moments d'un lligam estretíssim.

(Que s'estreny

i s'estreny)

Les innocències, els moviments espontanis.

La desmesura.

Aquell un que ja no hi és.

El jo d'aquest instant.

Un desconegut.

Una jaqueta.

Perdre les claus,

una bufanda.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Factura

La tristesa.

Així, de sobte.

Com una factura endarrerida

oblidada per un moment al calaix.

I l'ensurt

en retrobar-la.

dilluns, 2 de novembre de 2009

La tos del silenci

L'altre dia vaig assistir a un concert del cicle De Prop a la Pedrera (per cert, molt interessant) i en algun moment de silenci van desencadenar-se alguns petits atacs de tos col·lectius. Després ho vaig rumiar.
Hi ha un component físic, la tos inevitable, però n'hi ha un altre de no tan físic, més aviat metafísic potser: el silenci.
Costa, el silenci. Es pot tornar feixuc de vegades, sobretot si és compartit amb uns quants desconeguts.
Un grup de gent en silenci, intentant atendre, una tos, i, de sobte unes ganes irrefrenables d'aclarir-se la gola. El fet a remarcar és aquest: l'intent d'atendre, l'esforç que ens costa concentrar-nos en massa poca cosa, potser en res.
El silenci alenteix, i torna estrident, el moviment de les manetes del rellotge, és curiós.
Per això la tos. La tos del silenci.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Final d'octubre

Final d'octubre.

Les nostres petjades s'esborren

a mesura que fuig la tardor.

Sota les fulles mortes que jeuen damunt

el nostre rastre

i sota les primeres neus,

que anuncien la cruesa d'aquest hivern.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Sobre terra mullat

Camino sobre terra mullat.

La ciutat emmudeix entre gotes de pluja.

D'alguna manera

la tristesa també.

Contemplo el món al meu voltant

com si no hi pertanyés.

Només un raig tebi

entre aquelles fulles.

I de sobte,

un petit moment de calma.

Somric

mentre em mullo.

No entenc res.

Però aquesta pluja és ben certa.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Funambulisme

He vingut a parar a aquest meu tros de vida

fent equilibris, com una funàmbula,

per l'estretíssima línia dibuixada

des de l'anterior fragment.

La fragilitat del present i del demà

depèn del carbó negre

del llapis que intento

no em caigui de les mans.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Gotim

Tot dorm.

Només un degoteig lleu

que raja l'aixeta.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

A terra!!

M'estiraré a terra una bona estona

i tothom ho haurà de saber

(Aquesta noia

està perduda)

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Clau clau

Ets lliure. Aquesta és la clau.

(Somric per la ironia)

És una clau torçada.

No encaixa en cap pany.

No obre cap porta.

Així i tot, encara

la duc entre les mans.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Atura els mots

Em dius paraules i més paraules.

-Sshhhh!, calla- et demano fluixet

mentre parles- he de canviar-ne l'ordre,

estan totes desendreçades.

M'assec molt quieta i les descomponc

una a una. (Un jeroglífic impossible estès

davant els meus ulls) Es transformen

enfront la meva mirada,

desfigurades, com una projecció

tèrbola des de mi.

Tu parles a l'altra banda.

Jo enmig de totes aquestes imatges.

Lletres i formes estranyes

que es fonen

en intentar tocar-les.

Atura els mots.

Sshhhh....

dimarts, 29 de setembre de 2009

Contorns

Em deixo caure a terra

i repasso amb els dits

el contorn de les petjades

diumenge, 27 de setembre de 2009

Escletxes

Les mans fan ombra.

Tapen el sol

que avui esquinça, rabiós,

la darrera pregunta.

Em mires sota el joc d'ombres

i no entens les escletxes de llum

entre les pestanyes.

Et torno la mirada a contrallum.

divendres, 18 de setembre de 2009

Entrada, tornada i la bicicleta política

Acabada de tornar de l'altra banda del món; després d'un bot taxi, un bot ràpid (parlo de petites embarcacions no de salts transportadors...), un taxi de més de trenta anys, quatre avions, tren i autobús; començo aquest bloc.

Heus aquí un fet que es repeteix sovint a la meva vida de ciclista urbana:
Avui ens ha increpat una senyora, que devia tenir vora setanta anys, perquè s'ha espantat quan hem passat a prop seu amb les bicicletes. Circulàvem per Gràcia, a uns 10 km/h per un carrer d'aquests ambigus que semblen destinats només a vianants però pels quals també circulen cotxes i motocicletes.

-Maleïdes bicicletes, no feu soroll!!! (No fem soroll, per tant quan ens veu de sobte pateix un petit ensurt). Aquest argument, que es repeteix molt, mai no deixa de sorprendre'm, hauria de ser un dels avantatges de la bicicleta: no fa soroll!!!
Hem intentat un diàleg amb la senyora en qüestió:
-Però si això és positiu senyora, no fem soroll, no contaminem. Amb prou feines podríem fer-li mal circulant a aquesta velocitat...
Però no li han semblat bons motius per desfer l'arruga del front i ha continuat amb la seva sèrie d'improperis i remugaments.

Fa uns mesos em van convidar a un debat de Barcelona Televisió que duia per títol:

La bicicleta molesta a Barcelona?


El títol resulta una mica sorprenent. En fer-me aquesta pregunta a l'inici del programa ja m'havia de situar en posició de defensa.
Al meu costat, per tant a la meva banda, defensant l'ús de la bicicleta (potser més el del Bicing que no pas el de la bicicleta privada...), hi havia el Director de Serveis de Mobilitat de la ciutat. Responent a les meves preguntes, em va explicar algunes coses.

A Barcelona es recorren 300 milions de kilòmetres diaris en cotxe.La suposada finestra al mar de Barcelona es converteix en un desavantatge, la pol·lució no hi troba sortida sinó que avança cap a la part alta de la ciutat empesa per l'aire que entra des del mar. Sarrià i Sant Gervasi presenten els índexs més elevats de contaminació. I la gran ironia, la contaminació de la ciutat, amb el temps, va a parar a la ciutat de Vic (pobres vigatans, per si no en tenien prou amb els purins). Un cop allà, a causa de la seva especial situació geogràfica, no resulta fàcil que trobi sortida.
Malgrat els avisos de l'OMS respecte els alts índexs de contaminació de Barcelona, malgrat el gran renou de l'eixample i molts altres punts de la ciutat, malgrat la tranquil·litat que perdem cada dia a causa del motor, la bici molesta a Barcelona!

Segons el meu company de taula, es tracta d'una qüestió d'espai, tothom reclama el seu espai, com és natural.
Més espai per als vianants, més aparcament per a motos, ei! també més per als cotxes!, i per a bicicletes?, més carrils bici!,no ens tragueu zones per a taxis, home.., com que menys carrils per a vehicles de motor???, i els skaters, nosaltres què?, els que patinem també existim!, i els que encara volem jugar a pilota??!...
Cada cop ens manca més espai.
Per a mi resulta evident que, en aquestes circumstàncies, s'ha de cedir espai als vianants (això també inclou, per suposat, més espai per a la vida dins l'àrea urbana) i a mitjans de transports sostenibles, perquè la bona convivència i la salut queden en segon terme quan el motor pren tant protagonisme a la vida d'una ciutat.

Un exemple de convivència haurien de ser les vies pacificades. Amb una velocitat màxima de 30 km/h hauria de ser l'espai perfecte per a la confluència de bicicleta i motor, però ah!, no... Els cotxes i les motos s'impacienten si han d'alentir el seu pas perquè ets davant seu. Fa gràcia això de via pacificada, acostumo a viure molts conflictes a les vies pacificades...
Així doncs, els uns es queixen perquè no fas soroll i s'espanten, els altres perquè et troben un destorb quan no pots seguir el seu ritme, i a tots els sembla que els manca l'espai si en algun moment n'han de cedir una mica a les bicicletes.

Al final tot això es redueix al que crec és un dels mals congènits de la nostra època: la llei del mínim esforç. Vivim d'una manera totalment insostenible, però els dies passen com si no hi hagués pressa per rectificar el nostre rumb.
Acceptem com a normals els envasos i envasos, les safatetes de porexpan amb una sola albegínia, tots el embolcalls del menjar de l'avió, els milers de gots de plàstic buidats de cervesa a les festes del barri, el soroll i la pudor dels tubs d'escapament de les vies de les ciutats, els rotllos i rotllos de paper que llancem al vàter (hi ha països on es renten amb una manguereta que surt del costat de la tassa), l'energia elèctrica que fem servir per baixar d'un segon pis, l'excessiu detergent que posem a tot arreu..... tot plegat, ens resulta molt natural.
Com resulta molt natural la gran illa de plàstic que hi ha al Pacífic.
No ens hem d'imaginar una illa d'ampolles, joguines, envasos.., gran part dels materials han quedat reduïts a micropartícules; tot i que també es poden trobar encenedors, xumets, raspalls de dents, ampolles de detergent, bosses...
Aquesta "illa" de plàstic va ser descoberta el 1997 per Charles Moore. Segons explica el descobridor d'aquest Nou Món, van trigar tota una setmana a travessar aquest mar de plàstic. Des d'aleshores, Moore s'ha dedicat a l'estudi i la difusió d'aquest fenomen. No se sap quina és la mida exacta d'aquesta gran "sopa" de plàstic, però podria ser com dues vegades França (amb deu metres de profunditat).
Aquí teniu un article:


http://www.telegraph.co.uk/earth/environment/5208645/Drowning-in-plastic-The-Great-Pacific-Garbage-Patch-is-twice-the-size-of-France.html


Per la meva banda, intento fer el que puc (sense abandonar mai del tot, si hem de ser sincers, la meva posició de comoditat), però, bàsicament, em remordeix la consciència. Perquè sóc a una cala preciosa, d'una petita illa verge a Malàisia i la sorra es plena de plàstics (alguns abandonats allà, la majoria arribats des del mar amb els monsons). Perquè les accions per millorar la convivència amb el medi arriben lentes, i minses.

Tot plegat, la bicicleta que molesta o no, l'espai pels uns i els altres, la indústria del plàstic, del beneït petroli, la temible grip A, la República Democràtica del Congo i el seu 80% de la reserva mundial de COLTAN (mineral amb què es fabriquen mòbils, portàtils, playstations...), tot plegat no és més que política.
Com bé diu Wislawa Szymborska (poetessa polonesa Nobel de literatura 1996):



FILLS D’UNA ÈPOCA

Som fills d’una època,
d’una època política.

Tots el afers,
teus, nostres, vostres,
diürns, nocturns,
tots són afers polítics.

Tan si vols com si no vols,
els teus gens tenen un passat polític,
els teus ulls tenen un aspecte polític.

Allò que dius té una ressonància,
allò que calles té una eloqüència,
d’una manera o d’una altra, política.

Fins i tot anant pel bosc,
les teves passes són polítiques
sobre un sòl àdhuc polític.

Fins els versos apolítics són també versos polítics,
mentre a dalt brilla la lluna,
pobre objecte no-lunar.

Ser o no ser, heus aquí el problema.
I, digues: ¿quin problema, estimat?
Un problema polític.

No cal ser un ésser humà
per adquirir valor polític.
N’hi ha prou de ser petroli,
pinso enriquit o material reciclat.

O bé una taula de sessions, la forma de la qual
ha encès un llarg debat:
si fóra millor quadrada o bé rodona,
per tractar de la vida i de la mort.

Mentrestant els homes moren,
els animals són escorxats,
les cases són cremades
i els camps abandonats,
com en temps immemorials
i també menys polítics.




Som fills d'una època from Elvira Prado on Vimeo.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Setembre


moviments de tardor

el vell conte de les estacions