No, no és avui, ni demà
Només el punt que s'escola
davant les mans
sobre la línia del temps
que s'estén damunt els dies
L'instant que aquí
no és
ni veu
ni paraula
dijous 16 de desembre de 2010
divendres 9 d’abril de 2010
Exorcisme
Vomito sargantanes
i paràsits mínims
L'amarg de la pau a la boca
i la desfeta policromàtica
al blanc de la tassa
i paràsits mínims
L'amarg de la pau a la boca
i la desfeta policromàtica
al blanc de la tassa
dilluns 29 de març de 2010
Contradiccions
El cuc de l'encís
s'entafora a la matèria
S'alimenta del forat
per on la raó s'escola
s'entafora a la matèria
S'alimenta del forat
per on la raó s'escola
divendres 19 de març de 2010
Escac i MAT
Com destres jugadors d'escacs, els d'Endesa han dut a terme la gran jugada que des de fa temps preparaven.
Si no hi ha MAT no revisarem les línies existents, ni les millorarem -van pensar des dels seus despatxos-, tard o d'hora hi haurà una gran avaria i nosaltres podrem dir:
-Això, amb la MAT, no hauria passat, ja us ho dèiem que era necessària.
I axí ha estat, i això han dit. L'únic realment necessari per a ells, són els diners que s'embutxacarien amb la MAT. Sí, tot plegat és política, i la política, diners.
Però potser la jugada no ha estat tan intel·ligent com es pensaven, potser encara no poden dir l'escac i MAT que ja sentien a punt i el somriure gèlid del dia de la gran nevada se'ls congela a la cara.
Nosaltres també podem guanyar la partida.
Si no hi ha MAT no revisarem les línies existents, ni les millorarem -van pensar des dels seus despatxos-, tard o d'hora hi haurà una gran avaria i nosaltres podrem dir:
-Això, amb la MAT, no hauria passat, ja us ho dèiem que era necessària.
I axí ha estat, i això han dit. L'únic realment necessari per a ells, són els diners que s'embutxacarien amb la MAT. Sí, tot plegat és política, i la política, diners.
Però potser la jugada no ha estat tan intel·ligent com es pensaven, potser encara no poden dir l'escac i MAT que ja sentien a punt i el somriure gèlid del dia de la gran nevada se'ls congela a la cara.
Nosaltres també podem guanyar la partida.
diumenge 14 de març de 2010
dissabte 13 de març de 2010
Despropòsit
Una mà i un llapis
i un tros blanc
que crida
i la paraula sorda
del carbó que fa
muts
I tot plegat
a la gàbia!
i un tros blanc
que crida
i la paraula sorda
del carbó que fa
muts
I tot plegat
a la gàbia!
diumenge 7 de març de 2010
Garbuix
Ens donen l’ànima
sense empremtes visibles
Com desert
acabat
de dibuixar
pel vent
La mateixa
sorra
que es dreça i redreça
un i altre
cop
sense empremtes visibles
Com desert
acabat
de dibuixar
pel vent
La mateixa
sorra
que es dreça i redreça
un i altre
cop
divendres 5 de març de 2010
dissabte 27 de febrer de 2010
Flexibilitat
No sóc prou flexible,
sento el fracàs als moviments.
Arraulida,
se’m fa curta la llargària
de les extremitats.
sento el fracàs als moviments.
Arraulida,
se’m fa curta la llargària
de les extremitats.
dijous 18 de febrer de 2010
dimarts 9 de febrer de 2010
Límits
Són els carrers
que em retenen.
Els semàfors
que em marquen el pas.
Aquestes parets, la façana del davant,
que em limiten els sentits
i les proporcions.
És aquesta manca de mi
que em commou.
Aquestes passes precipitades
que m’haurien de dur
a mi mateixa.
Però només hi sóc quan,
tan quieta com ara,
només moc els dits
i les pestanyes.
Apreto les mans contra el front.
Hi bellugo el cap a sobre.
Repasso el rostre amb la mà.
No em reconec.
que em retenen.
Els semàfors
que em marquen el pas.
Aquestes parets, la façana del davant,
que em limiten els sentits
i les proporcions.
És aquesta manca de mi
que em commou.
Aquestes passes precipitades
que m’haurien de dur
a mi mateixa.
Però només hi sóc quan,
tan quieta com ara,
només moc els dits
i les pestanyes.
Apreto les mans contra el front.
Hi bellugo el cap a sobre.
Repasso el rostre amb la mà.
No em reconec.
dilluns 8 de febrer de 2010
dijous 4 de febrer de 2010
El concret dels objectes
Mentre desdius mot per mot
els teus conjurs
es dissolen els efectes màgics
i em desvetllo
al concret dels objectes
el nom dels dies de la setmana
i les hores del rellotge
els teus conjurs
es dissolen els efectes màgics
i em desvetllo
al concret dels objectes
el nom dels dies de la setmana
i les hores del rellotge
dilluns 1 de febrer de 2010
Vestigis
Del que fórem
no en queda
més que
les lleus marques de llapis
sobre el paper
i els vestigis
de la goma d’esborrar
Que ara bufo
i cauen per terra
no en queda
més que
les lleus marques de llapis
sobre el paper
i els vestigis
de la goma d’esborrar
Que ara bufo
i cauen per terra
dimarts 26 de gener de 2010
Els dits
Sota les mantes.
Però res no abriga prou.
Aquest fred al fons de tot.
És de fora que entra el fred
o des de dins
s’estén a les puntes dels dits?
Però res no abriga prou.
Aquest fred al fons de tot.
És de fora que entra el fred
o des de dins
s’estén a les puntes dels dits?
dimarts 19 de gener de 2010
Dring
Estàtica des de mi mateixa
Com un mòbil metàl·lic
de lleus esclats de llum
en la claror
i suaus drings
quan bufa el vent
Com un mòbil metàl·lic
de lleus esclats de llum
en la claror
i suaus drings
quan bufa el vent
dissabte 9 de gener de 2010
Sobre coixí
-I-
No hi sóc en mi.
No ara, ajaguda al sofà.
Els ulls quiets davant la finestra.
No després, als carrers foscos
sota la pluja.
Ni més tard. Entre llençols i mantes.
Eixugant humitats de passes
descaminades.
Pluja
de camí a casa.
-II-
El més petit moviment
es torna lent i greu
en aquestes hores.
Em moc silenciosa.
Un cloure els ulls,
un quasi imperceptible gir a la mirada.
Ressituar-se és un gest ingràvid.
Nit tèbia
dins de casa.
Glaç a la finestra.
-III-
És una feina pausada aquesta.
L’escorcoll en hores quietes.
Bufar amb cura partícules de pols
densa sobre misèria.
L’arrel, o no, de les coses. Els fets
i les paraules.
La pols remoguda
que torna opaca la resta.
La descoberta del propi
mirall trencat irreconstruïble.
El reflex desfigurat dins un mateix.
El reconeixement
i la fugida immòbil.
(Ulls esbatanats
sota les parpelles closes)
La caiguda lenta
del cabell sobre el coixí.
No hi sóc en mi.
No ara, ajaguda al sofà.
Els ulls quiets davant la finestra.
No després, als carrers foscos
sota la pluja.
Ni més tard. Entre llençols i mantes.
Eixugant humitats de passes
descaminades.
Pluja
de camí a casa.
-II-
El més petit moviment
es torna lent i greu
en aquestes hores.
Em moc silenciosa.
Un cloure els ulls,
un quasi imperceptible gir a la mirada.
Ressituar-se és un gest ingràvid.
Nit tèbia
dins de casa.
Glaç a la finestra.
-III-
És una feina pausada aquesta.
L’escorcoll en hores quietes.
Bufar amb cura partícules de pols
densa sobre misèria.
L’arrel, o no, de les coses. Els fets
i les paraules.
La pols remoguda
que torna opaca la resta.
La descoberta del propi
mirall trencat irreconstruïble.
El reflex desfigurat dins un mateix.
El reconeixement
i la fugida immòbil.
(Ulls esbatanats
sota les parpelles closes)
La caiguda lenta
del cabell sobre el coixí.
divendres 18 de desembre de 2009
Dins les butxaques
Fa una estona que sec
mentre encara no arribes.
Les mans guardades a l'abric.
Quan et veig aparèixer
duus records a les passes.
Llisquen de les teves sabates
i prenen forma entre els meus dits
dins les butxaques.
Tornem a seure
a les mateixes cadires.
La mateixa terrassa.
Un altre matí.
D'un altre hivern.
Et miro mentre demanes
un cafè.
Tu tampoc ja no hi ets.
Totes aquestes paraules
que ara ens cal parlar.
No abans, no calia.
Agafes la tassa amb les mans.
T'observo.
També uns altres dits.
Els mateixos reflexos de sol
a la cullera.
mentre encara no arribes.
Les mans guardades a l'abric.
Quan et veig aparèixer
duus records a les passes.
Llisquen de les teves sabates
i prenen forma entre els meus dits
dins les butxaques.
Tornem a seure
a les mateixes cadires.
La mateixa terrassa.
Un altre matí.
D'un altre hivern.
Et miro mentre demanes
un cafè.
Tu tampoc ja no hi ets.
Totes aquestes paraules
que ara ens cal parlar.
No abans, no calia.
Agafes la tassa amb les mans.
T'observo.
També uns altres dits.
Els mateixos reflexos de sol
a la cullera.
dimarts 15 de desembre de 2009
Els principis de Vanessa
No acostumo a admirar personatges que no conec, però aquesta dona de 72 anys em captiva. Per diverses raons, perquè és una dona gran (sempre m'ha agradat escoltar la gent gran), perquè és una gran dona, de principis ferms, perquè s'arrisca, perquè malgrat formar part d'una professió que pot ser molt frívola sempre ha lluitat per canviar una mica el món. Aquest va ser el seu discurs d'agraïment quan va rebre un Oscar el 1978:
... penso que hauríeu de sentir-vos molt orgullosos pel fet de, en les darreres setmanes, haver-vos mantingut ferms i haver refusat sentir-vos intimidats per les amenaces d'un petit grup de sionistes violents, el comportament dels quals és un insult a la talla moral dels jues de tot el món i al seu gran i heroic historial de lluita contra el feixisme i l'enfonsament. Us prometo que continuaré lluitant contra l'antisemitisme i el feixisme.
S'ha de ser valenta per a dir això davant una audiència plena de jueus (els seus possibles caps en futurs projectes) quan saps com serà rebut el teu missatge.
El guionista que parla després, com a jueu ofès, diu que no és el moment de parlar de política: posa't un vestit ben bonic, somriu i digues que tot és fantàstic (això no ho diu pas, però és el que tothom espera en una cerimònia com aquesta). Però Vanessa va aprofitar el poder de convocàtoria de la cerimònia per dir unes paraules, i perquè no?
En el moment del No a la guerra, quan la gent picava cassoles, als teatres també vam dir la nostra.
Des de l'associació d'actors, Vicky Peña n'era presidenta aleshores si no m'equivoco, van escriure un text en el qual s'expressava l'oposició del col·lectiu d'actors a la guerra. Aquest text era llegit abans de les funcions als teatres. Aquest fet seria anàleg al discurs de Vanessa Redgrave quan li van entregar l'Oscar. Cadascú utilitza les eines que té al seu abast, ella va emprar aquesta perquè sabia que la repercussió seria important, malgrat ser conscient que es guanyaria moltes enemistats en el món del cinema. Al país que canta i es vanta de la llibertat d'expressió no ets pots expressar lliurement en públic.
Tanmateix, aquesta dona mai no ha canviat la seva manera de fer, sempre ha estat compromesa en moltes lluites socials, pronunciant-se a favor de la justícia. El seu pare ja era molt activista i ella va continuar la seva tasca, fins al punt d'emprar gran part del que guanyava per a causes en les quals creia. Té 72 anys i encara ara paga la hipoteca de la seva "modesta" (tenint en compte la quantitat de pel·lícules i obres de teatre que ha fet, la seva fortuna podria ser considerable) casa a Londres.
Aquí teniu una entrevista de fa dos anys, l'entrevistador no sembla ser un admirador seu però ella respon molt tranquil·la a les seves inquisicions:
Volia compartir aquestes imatges i paraules perquè em sembla que tot plegat és inspirador. Podem viure la nostra vida, ocupar-nos-en, i alhora contribuir a fer possible que el món que ens envolta sigui millor.
Ser fidel a uns principis resulta una mica complicat de vegades, però si el premi és arribar a la vellesa amb aquesta mirada, segur que paga la pena.
... penso que hauríeu de sentir-vos molt orgullosos pel fet de, en les darreres setmanes, haver-vos mantingut ferms i haver refusat sentir-vos intimidats per les amenaces d'un petit grup de sionistes violents, el comportament dels quals és un insult a la talla moral dels jues de tot el món i al seu gran i heroic historial de lluita contra el feixisme i l'enfonsament. Us prometo que continuaré lluitant contra l'antisemitisme i el feixisme.
S'ha de ser valenta per a dir això davant una audiència plena de jueus (els seus possibles caps en futurs projectes) quan saps com serà rebut el teu missatge.
El guionista que parla després, com a jueu ofès, diu que no és el moment de parlar de política: posa't un vestit ben bonic, somriu i digues que tot és fantàstic (això no ho diu pas, però és el que tothom espera en una cerimònia com aquesta). Però Vanessa va aprofitar el poder de convocàtoria de la cerimònia per dir unes paraules, i perquè no?
En el moment del No a la guerra, quan la gent picava cassoles, als teatres també vam dir la nostra.
Des de l'associació d'actors, Vicky Peña n'era presidenta aleshores si no m'equivoco, van escriure un text en el qual s'expressava l'oposició del col·lectiu d'actors a la guerra. Aquest text era llegit abans de les funcions als teatres. Aquest fet seria anàleg al discurs de Vanessa Redgrave quan li van entregar l'Oscar. Cadascú utilitza les eines que té al seu abast, ella va emprar aquesta perquè sabia que la repercussió seria important, malgrat ser conscient que es guanyaria moltes enemistats en el món del cinema. Al país que canta i es vanta de la llibertat d'expressió no ets pots expressar lliurement en públic.
Tanmateix, aquesta dona mai no ha canviat la seva manera de fer, sempre ha estat compromesa en moltes lluites socials, pronunciant-se a favor de la justícia. El seu pare ja era molt activista i ella va continuar la seva tasca, fins al punt d'emprar gran part del que guanyava per a causes en les quals creia. Té 72 anys i encara ara paga la hipoteca de la seva "modesta" (tenint en compte la quantitat de pel·lícules i obres de teatre que ha fet, la seva fortuna podria ser considerable) casa a Londres.
Aquí teniu una entrevista de fa dos anys, l'entrevistador no sembla ser un admirador seu però ella respon molt tranquil·la a les seves inquisicions:
Volia compartir aquestes imatges i paraules perquè em sembla que tot plegat és inspirador. Podem viure la nostra vida, ocupar-nos-en, i alhora contribuir a fer possible que el món que ens envolta sigui millor.
Ser fidel a uns principis resulta una mica complicat de vegades, però si el premi és arribar a la vellesa amb aquesta mirada, segur que paga la pena.
dimecres 11 de novembre de 2009
Ser o no ser, heus aquí la qüestió (un problema cromàtic)
L'avortament, des de sempre, ha creat molta controvèrsia. Una part bastant significativa de la gent que està en contra de l'avortament, hi està molt en contra.
Ser o no ser? Pot ésser, algú que encara no ha obert els ulls al món? (no figurativament, que d'aquests n'hi ha molts)
Cadascú deu tenir la seva resposta. Però alguns dels arguments en contra de l'avortament em semblen prou discutibles. Els que són contraris a l'avortament, estan a favor de la vida, això diuen. Però en aquest planeta hi ha milers de nens que no tenen llar, que no tenen cobertes les necessitats bàsiques i, aquests, ningú no ho pot negar, són ben vius. Fins que deixen de ser-ho, per falta de recursos en molts dels casos. Cada dia moren de gana unes 24.000 persones al món, segons dades de la FAO, tres quartes parts són nens menors de cinc anys.
Malgrat això, dir sí a la vida segons alguns significa portar més nens al món, sobretot si són del nostre món; encara que aquests siguin no desitjats, ja sigui per unes circumstàncies desfavorables o per la manca de voluntat de tenir-los.
Si estem tan a favor de la vida, potser ho hauríem d'estar més de la que ja ho és i no pas tant de la que encara ha de ser.
A Barcelona només un tretze per cent dels nens podran accedir a una escola bressol pública, una mica més d'una de cada deu famílies tindrà el benefici de la subvenció pública. L'escola bressol pública suposa una despesa de, aproximadament, 250 euros al mes (pública?), la privada d'uns 450. Això vol dir que en el més afortunat dels casos tenir dos fills en edat pre-escolar es traduirà en un cost, només en educació, de 500 euros al mes i en el més habitual dels casos, de 900 euros al mes.
Els números no surten. Tenir més d'un fill, fins i tot només un en determinades situacions, és una decisió que s'ha de prendre amb una llibreta i la calculadora a la mà.
Però n'hi ha que aposten per la vida, a qualsevol preu. No a l'avortament, encara que això suposi una infantesa massa complicada, sense prou mitjans, amb uns pares poc predisposats o superats per les circumstàncies.
Avortar no hauria de ser mai ni una solució fàcil a una paternitat que s'entén com un problema ni un mètode anticonceptiu, però sí pot ser un recurs en determinades circumstàncies.
Resulta curiós que el procés per a adoptar una criatura sigui tan complicat (massa complicat m'atreviria a dir): s'han de valorar les aptituts dels pares per a ser-ho, la seva situació econòmica, l'entorn en el qual creixerà l'infant... En canvi hi ha gent que defensa tot el contrari amb aquesta negativa a l'avortament, existir en una situació i un entorn no del tot favorable o, potser fins i tot, desfavorable.
L'avortament, com l'eutanàsia, és pecat, ens ho han deixat ben clar. L'existència a qualsevol preu i en qualsevol condició.
Jo no ho tinc tan clar. M'haurien de tornar a explicar el concepte de pecat, té tan pocs cromatismes que no sé si sóc capaç d'entendre'l.
Blanc o negre. Ser o no ser.
El que hi ha entre aquestes oposicions és un problema cromàtic que cadascú haurà de resoldre.
Ser o no ser? Pot ésser, algú que encara no ha obert els ulls al món? (no figurativament, que d'aquests n'hi ha molts)
Cadascú deu tenir la seva resposta. Però alguns dels arguments en contra de l'avortament em semblen prou discutibles. Els que són contraris a l'avortament, estan a favor de la vida, això diuen. Però en aquest planeta hi ha milers de nens que no tenen llar, que no tenen cobertes les necessitats bàsiques i, aquests, ningú no ho pot negar, són ben vius. Fins que deixen de ser-ho, per falta de recursos en molts dels casos. Cada dia moren de gana unes 24.000 persones al món, segons dades de la FAO, tres quartes parts són nens menors de cinc anys.
Malgrat això, dir sí a la vida segons alguns significa portar més nens al món, sobretot si són del nostre món; encara que aquests siguin no desitjats, ja sigui per unes circumstàncies desfavorables o per la manca de voluntat de tenir-los.
Si estem tan a favor de la vida, potser ho hauríem d'estar més de la que ja ho és i no pas tant de la que encara ha de ser.
A Barcelona només un tretze per cent dels nens podran accedir a una escola bressol pública, una mica més d'una de cada deu famílies tindrà el benefici de la subvenció pública. L'escola bressol pública suposa una despesa de, aproximadament, 250 euros al mes (pública?), la privada d'uns 450. Això vol dir que en el més afortunat dels casos tenir dos fills en edat pre-escolar es traduirà en un cost, només en educació, de 500 euros al mes i en el més habitual dels casos, de 900 euros al mes.
Els números no surten. Tenir més d'un fill, fins i tot només un en determinades situacions, és una decisió que s'ha de prendre amb una llibreta i la calculadora a la mà.
Però n'hi ha que aposten per la vida, a qualsevol preu. No a l'avortament, encara que això suposi una infantesa massa complicada, sense prou mitjans, amb uns pares poc predisposats o superats per les circumstàncies.
Avortar no hauria de ser mai ni una solució fàcil a una paternitat que s'entén com un problema ni un mètode anticonceptiu, però sí pot ser un recurs en determinades circumstàncies.
Resulta curiós que el procés per a adoptar una criatura sigui tan complicat (massa complicat m'atreviria a dir): s'han de valorar les aptituts dels pares per a ser-ho, la seva situació econòmica, l'entorn en el qual creixerà l'infant... En canvi hi ha gent que defensa tot el contrari amb aquesta negativa a l'avortament, existir en una situació i un entorn no del tot favorable o, potser fins i tot, desfavorable.
L'avortament, com l'eutanàsia, és pecat, ens ho han deixat ben clar. L'existència a qualsevol preu i en qualsevol condició.
Jo no ho tinc tan clar. M'haurien de tornar a explicar el concepte de pecat, té tan pocs cromatismes que no sé si sóc capaç d'entendre'l.
Blanc o negre. Ser o no ser.
El que hi ha entre aquestes oposicions és un problema cromàtic que cadascú haurà de resoldre.
dimarts 10 de novembre de 2009
Acostuma't
Perdre les claus, una bufanda.
Una jaqueta oblidada al seient de l'autobús.
Un conegut. Uns amics que tot just passaven.
Una intimitat. L'espai i els moments d'un lligam estretíssim.
(Que s'estreny
i s'estreny)
Les innocències, els moviments espontanis.
La desmesura.
Aquell un que ja no hi és.
El jo d'aquest instant.
Un desconegut.
Una jaqueta.
Perdre les claus,
una bufanda.
Una jaqueta oblidada al seient de l'autobús.
Un conegut. Uns amics que tot just passaven.
Una intimitat. L'espai i els moments d'un lligam estretíssim.
(Que s'estreny
i s'estreny)
Les innocències, els moviments espontanis.
La desmesura.
Aquell un que ja no hi és.
El jo d'aquest instant.
Un desconegut.
Una jaqueta.
Perdre les claus,
una bufanda.
dilluns 9 de novembre de 2009
Factura
La tristesa.
Així, de sobte.
Com una factura endarrerida
oblidada per un moment al calaix.
I l'ensurt
en retrobar-la.
Així, de sobte.
Com una factura endarrerida
oblidada per un moment al calaix.
I l'ensurt
en retrobar-la.
dimecres 4 de novembre de 2009
El llenguatge dels honorables
El llenguatge no és només un vehicle per a la comunicació; el llenguatge, evidentment, defineix, i de vegades aquestes definicions no ens fan cap bé. Avui dia cal tenir molta cura del llenguatge que es fa servir, no ha ser discriminatori quant al gènere, quan es parla de determinades discapacitats, d'immigració, etc...
El llenguatge ha de ser integrador, si més no, això es pretén. Però en canvi, encara tan anacrònics, hem de fer servir paraules com Honorable, Molt honobrable, Excel·lentíssim... Perquè així queda ben palès que, companys em sap greu dir-ho, no som tots iguals.
Ens cal una revolta del llenguatge!! Prou d'Honorables, tots som tan o tan poc honorables com el veí, ja sigui el veí de la urbanització, del barri, de l'escala o del banc on avui s'ha de passar la nit.
O tots som senyors o ningú no ho és.
Faig una crida per abolir l'ús d'aquests distintius que hem d'utilitzar de vegades.
Encara més, també deixaria de banda això del vostè, o tots vostè o tots tu, tu.
Des d'ara només hauríem de fer servir aquestes paraules per fer conya o per a les ironies, però per a res de seriós, prou de diferències de classe en el llenguatge!
El primer graó d'aquesta lluita podria ser aquest, molt honorables companys.
El llenguatge ha de ser integrador, si més no, això es pretén. Però en canvi, encara tan anacrònics, hem de fer servir paraules com Honorable, Molt honobrable, Excel·lentíssim... Perquè així queda ben palès que, companys em sap greu dir-ho, no som tots iguals.
Ens cal una revolta del llenguatge!! Prou d'Honorables, tots som tan o tan poc honorables com el veí, ja sigui el veí de la urbanització, del barri, de l'escala o del banc on avui s'ha de passar la nit.
O tots som senyors o ningú no ho és.
Faig una crida per abolir l'ús d'aquests distintius que hem d'utilitzar de vegades.
Encara més, també deixaria de banda això del vostè, o tots vostè o tots tu, tu.
Des d'ara només hauríem de fer servir aquestes paraules per fer conya o per a les ironies, però per a res de seriós, prou de diferències de classe en el llenguatge!
El primer graó d'aquesta lluita podria ser aquest, molt honorables companys.
dimarts 3 de novembre de 2009
El raïm de la ira
Sí, tot plegat és política. I la política, tota ben plegada s'haria de llançar al conenidor del reciclatge, a veure si en podíem fer una de nova, perquè aquesta política nostra de cada dia fa riure i fa plorar.
N'hi ha que riuen a casa seva (com en Fèlix) o a l'oficina, a l'avió, a la sala de reunions, al congrés, quan s'ajusten la corbata... D'altres sentim ràbia, però tampoc no en fem res de bo d'ella.
Si més no, nosaltres som la gent.
Però ells, que no pertanyen als que som la gent, només volen dur ben recte el nus de la corbata, pel que fa a la resta poden anar, i van, ben torts.
Aneu de tort doncs, que nosaltres continuarem fent esforços per caminar ben drets.
N'hi ha que riuen a casa seva (com en Fèlix) o a l'oficina, a l'avió, a la sala de reunions, al congrés, quan s'ajusten la corbata... D'altres sentim ràbia, però tampoc no en fem res de bo d'ella.
Si més no, nosaltres som la gent.
Però ells, que no pertanyen als que som la gent, només volen dur ben recte el nus de la corbata, pel que fa a la resta poden anar, i van, ben torts.
Aneu de tort doncs, que nosaltres continuarem fent esforços per caminar ben drets.
dilluns 2 de novembre de 2009
La tos del silenci
L'altre dia vaig assistir a un concert del cicle De Prop a la Pedrera (per cert, molt interessant) i en algun moment de silenci van desencadenar-se alguns petits atacs de tos col·lectius. Després ho vaig rumiar.
Hi ha un component físic, la tos inevitable, però n'hi ha un altre de no tan físic, més aviat metafísic potser: el silenci.
Costa, el silenci. Es pot tornar feixuc de vegades, sobretot si és compartit amb uns quants desconeguts.
Un grup de gent en silenci, intentant atendre, una tos, i, de sobte unes ganes irrefrenables d'aclarir-se la gola. El fet a remarcar és aquest: l'intent d'atendre, l'esforç que ens costa concentrar-nos en massa poca cosa, potser en res.
El silenci alenteix, i torna estrident, el moviment de les manetes del rellotge, és curiós.
Per això la tos. La tos del silenci.
Hi ha un component físic, la tos inevitable, però n'hi ha un altre de no tan físic, més aviat metafísic potser: el silenci.
Costa, el silenci. Es pot tornar feixuc de vegades, sobretot si és compartit amb uns quants desconeguts.
Un grup de gent en silenci, intentant atendre, una tos, i, de sobte unes ganes irrefrenables d'aclarir-se la gola. El fet a remarcar és aquest: l'intent d'atendre, l'esforç que ens costa concentrar-nos en massa poca cosa, potser en res.
El silenci alenteix, i torna estrident, el moviment de les manetes del rellotge, és curiós.
Per això la tos. La tos del silenci.
dimarts 27 d’octubre de 2009
Final d'octubre
Final d'octubre.
Les nostres petjades s'esborren
a mesura que fuig la tardor.
Sota les fulles mortes que jeuen damunt
el nostre rastre
i sota les primeres neus,
que anuncien la cruesa d'aquest hivern.
Les nostres petjades s'esborren
a mesura que fuig la tardor.
Sota les fulles mortes que jeuen damunt
el nostre rastre
i sota les primeres neus,
que anuncien la cruesa d'aquest hivern.
dimecres 21 d’octubre de 2009
Sobre terra mullat
Camino sobre terra mullat.
La ciutat emmudeix entre gotes de pluja.
D'alguna manera
la tristesa també.
Contemplo el món al meu voltant
com si no hi pertanyés.
Només un raig tebi
entre aquelles fulles.
I de sobte,
un petit moment de calma.
Somric
mentre em mullo.
No entenc res.
Però aquesta pluja és ben certa.
La ciutat emmudeix entre gotes de pluja.
D'alguna manera
la tristesa també.
Contemplo el món al meu voltant
com si no hi pertanyés.
Només un raig tebi
entre aquelles fulles.
I de sobte,
un petit moment de calma.
Somric
mentre em mullo.
No entenc res.
Però aquesta pluja és ben certa.
dimarts 20 d’octubre de 2009
Funambulisme
He vingut a parar a aquest meu tros de vida
fent equilibris, com una funàmbula,
per l'estretíssima línia dibuixada
des de l'anterior fragment.
La fragilitat del present i del demà
depèn del carbó negre
del llapis que intento
no em caigui de les mans.
fent equilibris, com una funàmbula,
per l'estretíssima línia dibuixada
des de l'anterior fragment.
La fragilitat del present i del demà
depèn del carbó negre
del llapis que intento
no em caigui de les mans.
dissabte 17 d’octubre de 2009
diumenge 11 d’octubre de 2009
dimarts 6 d’octubre de 2009
Clau clau
Ets lliure. Aquesta és la clau.
(Somric per la ironia)
És una clau torçada.
No encaixa en cap pany.
No obre cap porta.
Així i tot, encara
la duc entre les mans.
(Somric per la ironia)
És una clau torçada.
No encaixa en cap pany.
No obre cap porta.
Així i tot, encara
la duc entre les mans.
divendres 2 d’octubre de 2009
Atura els mots
Em dius paraules i més paraules.
-Sshhhh!, calla- et demano fluixet
mentre parles- he de canviar-ne l'ordre,
estan totes desendreçades.
M'assec molt quieta i les descomponc
una a una. (Un jeroglífic impossible estès
davant els meus ulls) Es transformen
enfront la meva mirada,
desfigurades, com una projecció
tèrbola des de mi.
Tu parles a l'altra banda.
Jo enmig de totes aquestes imatges.
Lletres i formes estranyes
que es fonen
en intentar tocar-les.
Atura els mots.
Sshhhh....
-Sshhhh!, calla- et demano fluixet
mentre parles- he de canviar-ne l'ordre,
estan totes desendreçades.
M'assec molt quieta i les descomponc
una a una. (Un jeroglífic impossible estès
davant els meus ulls) Es transformen
enfront la meva mirada,
desfigurades, com una projecció
tèrbola des de mi.
Tu parles a l'altra banda.
Jo enmig de totes aquestes imatges.
Lletres i formes estranyes
que es fonen
en intentar tocar-les.
Atura els mots.
Sshhhh....
dimarts 29 de setembre de 2009
diumenge 27 de setembre de 2009
Escletxes
Les mans fan ombra.
Tapen el sol
que avui esquinça, rabiós,
la darrera pregunta.
Em mires sota el joc d'ombres
i no entens les escletxes de llum
entre les pestanyes.
Et torno la mirada a contrallum.
Tapen el sol
que avui esquinça, rabiós,
la darrera pregunta.
Em mires sota el joc d'ombres
i no entens les escletxes de llum
entre les pestanyes.
Et torno la mirada a contrallum.
divendres 18 de setembre de 2009
Entrada, tornada i la bicicleta política
Acabada de tornar de l'altra banda del món; després d'un bot taxi, un bot ràpid (parlo de petites embarcacions no de salts transportadors...), un taxi de més de trenta anys, quatre avions, tren i autobús; començo aquest bloc.
Heus aquí un fet que es repeteix sovint a la meva vida de ciclista urbana:
Avui ens ha increpat una senyora, que devia tenir vora setanta anys, perquè s'ha espantat quan hem passat a prop seu amb les bicicletes. Circulàvem per Gràcia, a uns 10 km/h per un carrer d'aquests ambigus que semblen destinats només a vianants però pels quals també circulen cotxes i motocicletes.
-Maleïdes bicicletes, no feu soroll!!! (No fem soroll, per tant quan ens veu de sobte pateix un petit ensurt). Aquest argument, que es repeteix molt, mai no deixa de sorprendre'm, hauria de ser un dels avantatges de la bicicleta: no fa soroll!!!
Hem intentat un diàleg amb la senyora en qüestió:
-Però si això és positiu senyora, no fem soroll, no contaminem. Amb prou feines podríem fer-li mal circulant a aquesta velocitat...
Però no li han semblat bons motius per desfer l'arruga del front i ha continuat amb la seva sèrie d'improperis i remugaments.
Fa uns mesos em van convidar a un debat de Barcelona Televisió que duia per títol:
La bicicleta molesta a Barcelona?
El títol resulta una mica sorprenent. En fer-me aquesta pregunta a l'inici del programa ja m'havia de situar en posició de defensa.
Al meu costat, per tant a la meva banda, defensant l'ús de la bicicleta (potser més el del Bicing que no pas el de la bicicleta privada...), hi havia el Director de Serveis de Mobilitat de la ciutat. Responent a les meves preguntes, em va explicar algunes coses.
A Barcelona es recorren 300 milions de kilòmetres diaris en cotxe.La suposada finestra al mar de Barcelona es converteix en un desavantatge, la pol·lució no hi troba sortida sinó que avança cap a la part alta de la ciutat empesa per l'aire que entra des del mar. Sarrià i Sant Gervasi presenten els índexs més elevats de contaminació. I la gran ironia, la contaminació de la ciutat, amb el temps, va a parar a la ciutat de Vic (pobres vigatans, per si no en tenien prou amb els purins). Un cop allà, a causa de la seva especial situació geogràfica, no resulta fàcil que trobi sortida.
Malgrat els avisos de l'OMS respecte els alts índexs de contaminació de Barcelona, malgrat el gran renou de l'eixample i molts altres punts de la ciutat, malgrat la tranquil·litat que perdem cada dia a causa del motor, la bici molesta a Barcelona!
Segons el meu company de taula, es tracta d'una qüestió d'espai, tothom reclama el seu espai, com és natural.
Més espai per als vianants, més aparcament per a motos, ei! també més per als cotxes!, i per a bicicletes?, més carrils bici!,no ens tragueu zones per a taxis, home.., com que menys carrils per a vehicles de motor???, i els skaters, nosaltres què?, els que patinem també existim!, i els que encara volem jugar a pilota??!...
Cada cop ens manca més espai.
Per a mi resulta evident que, en aquestes circumstàncies, s'ha de cedir espai als vianants (això també inclou, per suposat, més espai per a la vida dins l'àrea urbana) i a mitjans de transports sostenibles, perquè la bona convivència i la salut queden en segon terme quan el motor pren tant protagonisme a la vida d'una ciutat.
Un exemple de convivència haurien de ser les vies pacificades. Amb una velocitat màxima de 30 km/h hauria de ser l'espai perfecte per a la confluència de bicicleta i motor, però ah!, no... Els cotxes i les motos s'impacienten si han d'alentir el seu pas perquè ets davant seu. Fa gràcia això de via pacificada, acostumo a viure molts conflictes a les vies pacificades...
Així doncs, els uns es queixen perquè no fas soroll i s'espanten, els altres perquè et troben un destorb quan no pots seguir el seu ritme, i a tots els sembla que els manca l'espai si en algun moment n'han de cedir una mica a les bicicletes.
Al final tot això es redueix al que crec és un dels mals congènits de la nostra època: la llei del mínim esforç. Vivim d'una manera totalment insostenible, però els dies passen com si no hi hagués pressa per rectificar el nostre rumb.
Acceptem com a normals els envasos i envasos, les safatetes de porexpan amb una sola albegínia, tots el embolcalls del menjar de l'avió, els milers de gots de plàstic buidats de cervesa a les festes del barri, el soroll i la pudor dels tubs d'escapament de les vies de les ciutats, els rotllos i rotllos de paper que llancem al vàter (hi ha països on es renten amb una manguereta que surt del costat de la tassa), l'energia elèctrica que fem servir per baixar d'un segon pis, l'excessiu detergent que posem a tot arreu..... tot plegat, ens resulta molt natural.
Com resulta molt natural la gran illa de plàstic que hi ha al Pacífic.
No ens hem d'imaginar una illa d'ampolles, joguines, envasos.., gran part dels materials han quedat reduïts a micropartícules; tot i que també es poden trobar encenedors, xumets, raspalls de dents, ampolles de detergent, bosses...
Aquesta "illa" de plàstic va ser descoberta el 1997 per Charles Moore. Segons explica el descobridor d'aquest Nou Món, van trigar tota una setmana a travessar aquest mar de plàstic. Des d'aleshores, Moore s'ha dedicat a l'estudi i la difusió d'aquest fenomen. No se sap quina és la mida exacta d'aquesta gran "sopa" de plàstic, però podria ser com dues vegades França (amb deu metres de profunditat).
Aquí teniu un article:
http://www.telegraph.co.uk/
Per la meva banda, intento fer el que puc (sense abandonar mai del tot, si hem de ser sincers, la meva posició de comoditat), però, bàsicament, em remordeix la consciència. Perquè sóc a una cala preciosa, d'una petita illa verge a Malàisia i la sorra es plena de plàstics (alguns abandonats allà, la majoria arribats des del mar amb els monsons). Perquè les accions per millorar la convivència amb el medi arriben lentes, i minses.
Tot plegat, la bicicleta que molesta o no, l'espai pels uns i els altres, la indústria del plàstic, del beneït petroli, la temible grip A, la República Democràtica del Congo i el seu 80% de la reserva mundial de COLTAN (mineral amb què es fabriquen mòbils, portàtils, playstations...), tot plegat no és més que política.
Com bé diu Wislawa Szymborska (poetessa polonesa Nobel de literatura 1996):
Som fills d'una època from Elvira Prado on Vimeo.
Heus aquí un fet que es repeteix sovint a la meva vida de ciclista urbana:
Avui ens ha increpat una senyora, que devia tenir vora setanta anys, perquè s'ha espantat quan hem passat a prop seu amb les bicicletes. Circulàvem per Gràcia, a uns 10 km/h per un carrer d'aquests ambigus que semblen destinats només a vianants però pels quals també circulen cotxes i motocicletes.
-Maleïdes bicicletes, no feu soroll!!! (No fem soroll, per tant quan ens veu de sobte pateix un petit ensurt). Aquest argument, que es repeteix molt, mai no deixa de sorprendre'm, hauria de ser un dels avantatges de la bicicleta: no fa soroll!!!
Hem intentat un diàleg amb la senyora en qüestió:
-Però si això és positiu senyora, no fem soroll, no contaminem. Amb prou feines podríem fer-li mal circulant a aquesta velocitat...
Però no li han semblat bons motius per desfer l'arruga del front i ha continuat amb la seva sèrie d'improperis i remugaments.
Fa uns mesos em van convidar a un debat de Barcelona Televisió que duia per títol:
La bicicleta molesta a Barcelona?
El títol resulta una mica sorprenent. En fer-me aquesta pregunta a l'inici del programa ja m'havia de situar en posició de defensa.
Al meu costat, per tant a la meva banda, defensant l'ús de la bicicleta (potser més el del Bicing que no pas el de la bicicleta privada...), hi havia el Director de Serveis de Mobilitat de la ciutat. Responent a les meves preguntes, em va explicar algunes coses.
A Barcelona es recorren 300 milions de kilòmetres diaris en cotxe.La suposada finestra al mar de Barcelona es converteix en un desavantatge, la pol·lució no hi troba sortida sinó que avança cap a la part alta de la ciutat empesa per l'aire que entra des del mar. Sarrià i Sant Gervasi presenten els índexs més elevats de contaminació. I la gran ironia, la contaminació de la ciutat, amb el temps, va a parar a la ciutat de Vic (pobres vigatans, per si no en tenien prou amb els purins). Un cop allà, a causa de la seva especial situació geogràfica, no resulta fàcil que trobi sortida.
Malgrat els avisos de l'OMS respecte els alts índexs de contaminació de Barcelona, malgrat el gran renou de l'eixample i molts altres punts de la ciutat, malgrat la tranquil·litat que perdem cada dia a causa del motor, la bici molesta a Barcelona!
Segons el meu company de taula, es tracta d'una qüestió d'espai, tothom reclama el seu espai, com és natural.
Més espai per als vianants, més aparcament per a motos, ei! també més per als cotxes!, i per a bicicletes?, més carrils bici!,no ens tragueu zones per a taxis, home.., com que menys carrils per a vehicles de motor???, i els skaters, nosaltres què?, els que patinem també existim!, i els que encara volem jugar a pilota??!...
Cada cop ens manca més espai.
Per a mi resulta evident que, en aquestes circumstàncies, s'ha de cedir espai als vianants (això també inclou, per suposat, més espai per a la vida dins l'àrea urbana) i a mitjans de transports sostenibles, perquè la bona convivència i la salut queden en segon terme quan el motor pren tant protagonisme a la vida d'una ciutat.
Un exemple de convivència haurien de ser les vies pacificades. Amb una velocitat màxima de 30 km/h hauria de ser l'espai perfecte per a la confluència de bicicleta i motor, però ah!, no... Els cotxes i les motos s'impacienten si han d'alentir el seu pas perquè ets davant seu. Fa gràcia això de via pacificada, acostumo a viure molts conflictes a les vies pacificades...
Així doncs, els uns es queixen perquè no fas soroll i s'espanten, els altres perquè et troben un destorb quan no pots seguir el seu ritme, i a tots els sembla que els manca l'espai si en algun moment n'han de cedir una mica a les bicicletes.
Al final tot això es redueix al que crec és un dels mals congènits de la nostra època: la llei del mínim esforç. Vivim d'una manera totalment insostenible, però els dies passen com si no hi hagués pressa per rectificar el nostre rumb.
Acceptem com a normals els envasos i envasos, les safatetes de porexpan amb una sola albegínia, tots el embolcalls del menjar de l'avió, els milers de gots de plàstic buidats de cervesa a les festes del barri, el soroll i la pudor dels tubs d'escapament de les vies de les ciutats, els rotllos i rotllos de paper que llancem al vàter (hi ha països on es renten amb una manguereta que surt del costat de la tassa), l'energia elèctrica que fem servir per baixar d'un segon pis, l'excessiu detergent que posem a tot arreu..... tot plegat, ens resulta molt natural.
Com resulta molt natural la gran illa de plàstic que hi ha al Pacífic.
No ens hem d'imaginar una illa d'ampolles, joguines, envasos.., gran part dels materials han quedat reduïts a micropartícules; tot i que també es poden trobar encenedors, xumets, raspalls de dents, ampolles de detergent, bosses...
Aquesta "illa" de plàstic va ser descoberta el 1997 per Charles Moore. Segons explica el descobridor d'aquest Nou Món, van trigar tota una setmana a travessar aquest mar de plàstic. Des d'aleshores, Moore s'ha dedicat a l'estudi i la difusió d'aquest fenomen. No se sap quina és la mida exacta d'aquesta gran "sopa" de plàstic, però podria ser com dues vegades França (amb deu metres de profunditat).
Aquí teniu un article:
http://www.telegraph.co.uk/
Per la meva banda, intento fer el que puc (sense abandonar mai del tot, si hem de ser sincers, la meva posició de comoditat), però, bàsicament, em remordeix la consciència. Perquè sóc a una cala preciosa, d'una petita illa verge a Malàisia i la sorra es plena de plàstics (alguns abandonats allà, la majoria arribats des del mar amb els monsons). Perquè les accions per millorar la convivència amb el medi arriben lentes, i minses.
Tot plegat, la bicicleta que molesta o no, l'espai pels uns i els altres, la indústria del plàstic, del beneït petroli, la temible grip A, la República Democràtica del Congo i el seu 80% de la reserva mundial de COLTAN (mineral amb què es fabriquen mòbils, portàtils, playstations...), tot plegat no és més que política.
Com bé diu Wislawa Szymborska (poetessa polonesa Nobel de literatura 1996):
FILLS D’UNA ÈPOCA
Som fills d’una època,
d’una època política.
Tots el afers,
teus, nostres, vostres,
diürns, nocturns,
tots són afers polítics.
Tan si vols com si no vols,
els teus gens tenen un passat polític,
els teus ulls tenen un aspecte polític.
Allò que dius té una ressonància,
allò que calles té una eloqüència,
d’una manera o d’una altra, política.
Fins i tot anant pel bosc,
les teves passes són polítiques
sobre un sòl àdhuc polític.
Fins els versos apolítics són també versos polítics,
mentre a dalt brilla la lluna,
pobre objecte no-lunar.
Ser o no ser, heus aquí el problema.
I, digues: ¿quin problema, estimat?
Un problema polític.
No cal ser un ésser humà
per adquirir valor polític.
N’hi ha prou de ser petroli,
pinso enriquit o material reciclat.
O bé una taula de sessions, la forma de la qual
ha encès un llarg debat:
si fóra millor quadrada o bé rodona,
per tractar de la vida i de la mort.
Mentrestant els homes moren,
els animals són escorxats,
les cases són cremades
i els camps abandonats,
com en temps immemorials
i també menys polítics.
Som fills d'una època from Elvira Prado on Vimeo.
dimecres 16 de setembre de 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
