Entrada, tornada i la bicicleta política
Acabada de tornar de l'altra banda del món; després d'un bot taxi, un bot ràpid (parlo de petites embarcacions no de salts transportadors...), un taxi de més de trenta anys, quatre avions, tren i autobús; començo aquest bloc.
Heus aquí un fet que es repeteix sovint a la meva vida de ciclista urbana:
Avui ens ha increpat una senyora, que devia tenir vora setanta anys, perquè s'ha espantat quan hem passat a prop seu amb les bicicletes. Circulàvem per Gràcia, a uns 10 km/h per un carrer d'aquests ambigus que semblen destinats només a vianants però pels quals també circulen cotxes i motocicletes.
-Maleïdes bicicletes, no feu soroll!!! (No fem soroll, per tant quan ens veu de sobte pateix un petit ensurt). Aquest argument, que es repeteix molt, mai no deixa de sorprendre'm, hauria de ser un dels avantatges de la bicicleta: no fa soroll!!!
Hem intentat un diàleg amb la senyora en qüestió:
-Però si això és positiu senyora, no fem soroll, no contaminem. Amb prou feines podríem fer-li mal circulant a aquesta velocitat...
Però no li han semblat bons motius per desfer l'arruga del front i ha continuat amb la seva sèrie d'improperis i remugaments.
Fa uns mesos em van convidar a un debat de Barcelona Televisió que duia per títol:
La bicicleta molesta a Barcelona?
El títol resulta una mica sorprenent. En fer-me aquesta pregunta a l'inici del programa ja m'havia de situar en posició de defensa.
Al meu costat, per tant a la meva banda, defensant l'ús de la bicicleta (potser més el del Bicing que no pas el de la bicicleta privada...), hi havia el Director de Serveis de Mobilitat de la ciutat. Responent a les meves preguntes, em va explicar algunes coses.
A Barcelona es recorren 300 milions de kilòmetres diaris en cotxe.La suposada finestra al mar de Barcelona es converteix en un desavantatge, la pol·lució no hi troba sortida sinó que avança cap a la part alta de la ciutat empesa per l'aire que entra des del mar. Sarrià i Sant Gervasi presenten els índexs més elevats de contaminació. I la gran ironia, la contaminació de la ciutat, amb el temps, va a parar a la ciutat de Vic (pobres vigatans, per si no en tenien prou amb els purins). Un cop allà, a causa de la seva especial situació geogràfica, no resulta fàcil que trobi sortida.
Malgrat els avisos de l'OMS respecte els alts índexs de contaminació de Barcelona, malgrat el gran renou de l'eixample i molts altres punts de la ciutat, malgrat la tranquil·litat que perdem cada dia a causa del motor, la bici molesta a Barcelona!
Segons el meu company de taula, es tracta d'una qüestió d'espai, tothom reclama el seu espai, com és natural.
Més espai per als vianants, més aparcament per a motos, ei! també més per als cotxes!, i per a bicicletes?, més carrils bici!,no ens tragueu zones per a taxis, home.., com que menys carrils per a vehicles de motor???, i els skaters, nosaltres què?, els que patinem també existim!, i els que encara volem jugar a pilota??!...
Cada cop ens manca més espai.
Per a mi resulta evident que, en aquestes circumstàncies, s'ha de cedir espai als vianants (això també inclou, per suposat, més espai per a la vida dins l'àrea urbana) i a mitjans de transports sostenibles, perquè la bona convivència i la salut queden en segon terme quan el motor pren tant protagonisme a la vida d'una ciutat.
Un exemple de convivència haurien de ser les vies pacificades. Amb una velocitat màxima de 30 km/h hauria de ser l'espai perfecte per a la confluència de bicicleta i motor, però ah!, no... Els cotxes i les motos s'impacienten si han d'alentir el seu pas perquè ets davant seu. Fa gràcia això de via pacificada, acostumo a viure molts conflictes a les vies pacificades...
Així doncs, els uns es queixen perquè no fas soroll i s'espanten, els altres perquè et troben un destorb quan no pots seguir el seu ritme, i a tots els sembla que els manca l'espai si en algun moment n'han de cedir una mica a les bicicletes.
Al final tot això es redueix al que crec és un dels mals congènits de la nostra època: la llei del mínim esforç. Vivim d'una manera totalment insostenible, però els dies passen com si no hi hagués pressa per rectificar el nostre rumb.
Acceptem com a normals els envasos i envasos, les safatetes de porexpan amb una sola albegínia, tots el embolcalls del menjar de l'avió, els milers de gots de plàstic buidats de cervesa a les festes del barri, el soroll i la pudor dels tubs d'escapament de les vies de les ciutats, els rotllos i rotllos de paper que llancem al vàter (hi ha països on es renten amb una manguereta que surt del costat de la tassa), l'energia elèctrica que fem servir per baixar d'un segon pis, l'excessiu detergent que posem a tot arreu..... tot plegat, ens resulta molt natural.
Com resulta molt natural la gran illa de plàstic que hi ha al Pacífic.
No ens hem d'imaginar una illa d'ampolles, joguines, envasos.., gran part dels materials han quedat reduïts a micropartícules; tot i que també es poden trobar encenedors, xumets, raspalls de dents, ampolles de detergent, bosses...
Aquesta "illa" de plàstic va ser descoberta el 1997 per Charles Moore. Segons explica el descobridor d'aquest Nou Món, van trigar tota una setmana a travessar aquest mar de plàstic. Des d'aleshores, Moore s'ha dedicat a l'estudi i la difusió d'aquest fenomen. No se sap quina és la mida exacta d'aquesta gran "sopa" de plàstic, però podria ser com dues vegades França (amb deu metres de profunditat).
Aquí teniu un article:
http://www.telegraph.co.uk/
Per la meva banda, intento fer el que puc (sense abandonar mai del tot, si hem de ser sincers, la meva posició de comoditat), però, bàsicament, em remordeix la consciència. Perquè sóc a una cala preciosa, d'una petita illa verge a Malàisia i la sorra es plena de plàstics (alguns abandonats allà, la majoria arribats des del mar amb els monsons). Perquè les accions per millorar la convivència amb el medi arriben lentes, i minses.
Tot plegat, la bicicleta que molesta o no, l'espai pels uns i els altres, la indústria del plàstic, del beneït petroli, la temible grip A, la República Democràtica del Congo i el seu 80% de la reserva mundial de COLTAN (mineral amb què es fabriquen mòbils, portàtils, playstations...), tot plegat no és més que política.
Com bé diu Wislawa Szymborska (poetessa polonesa Nobel de literatura 1996):
Som fills d'una època from Elvira Prado on Vimeo.
Heus aquí un fet que es repeteix sovint a la meva vida de ciclista urbana:
Avui ens ha increpat una senyora, que devia tenir vora setanta anys, perquè s'ha espantat quan hem passat a prop seu amb les bicicletes. Circulàvem per Gràcia, a uns 10 km/h per un carrer d'aquests ambigus que semblen destinats només a vianants però pels quals també circulen cotxes i motocicletes.
-Maleïdes bicicletes, no feu soroll!!! (No fem soroll, per tant quan ens veu de sobte pateix un petit ensurt). Aquest argument, que es repeteix molt, mai no deixa de sorprendre'm, hauria de ser un dels avantatges de la bicicleta: no fa soroll!!!
Hem intentat un diàleg amb la senyora en qüestió:
-Però si això és positiu senyora, no fem soroll, no contaminem. Amb prou feines podríem fer-li mal circulant a aquesta velocitat...
Però no li han semblat bons motius per desfer l'arruga del front i ha continuat amb la seva sèrie d'improperis i remugaments.
Fa uns mesos em van convidar a un debat de Barcelona Televisió que duia per títol:
La bicicleta molesta a Barcelona?
El títol resulta una mica sorprenent. En fer-me aquesta pregunta a l'inici del programa ja m'havia de situar en posició de defensa.
Al meu costat, per tant a la meva banda, defensant l'ús de la bicicleta (potser més el del Bicing que no pas el de la bicicleta privada...), hi havia el Director de Serveis de Mobilitat de la ciutat. Responent a les meves preguntes, em va explicar algunes coses.
A Barcelona es recorren 300 milions de kilòmetres diaris en cotxe.La suposada finestra al mar de Barcelona es converteix en un desavantatge, la pol·lució no hi troba sortida sinó que avança cap a la part alta de la ciutat empesa per l'aire que entra des del mar. Sarrià i Sant Gervasi presenten els índexs més elevats de contaminació. I la gran ironia, la contaminació de la ciutat, amb el temps, va a parar a la ciutat de Vic (pobres vigatans, per si no en tenien prou amb els purins). Un cop allà, a causa de la seva especial situació geogràfica, no resulta fàcil que trobi sortida.
Malgrat els avisos de l'OMS respecte els alts índexs de contaminació de Barcelona, malgrat el gran renou de l'eixample i molts altres punts de la ciutat, malgrat la tranquil·litat que perdem cada dia a causa del motor, la bici molesta a Barcelona!
Segons el meu company de taula, es tracta d'una qüestió d'espai, tothom reclama el seu espai, com és natural.
Més espai per als vianants, més aparcament per a motos, ei! també més per als cotxes!, i per a bicicletes?, més carrils bici!,no ens tragueu zones per a taxis, home.., com que menys carrils per a vehicles de motor???, i els skaters, nosaltres què?, els que patinem també existim!, i els que encara volem jugar a pilota??!...
Cada cop ens manca més espai.
Per a mi resulta evident que, en aquestes circumstàncies, s'ha de cedir espai als vianants (això també inclou, per suposat, més espai per a la vida dins l'àrea urbana) i a mitjans de transports sostenibles, perquè la bona convivència i la salut queden en segon terme quan el motor pren tant protagonisme a la vida d'una ciutat.
Un exemple de convivència haurien de ser les vies pacificades. Amb una velocitat màxima de 30 km/h hauria de ser l'espai perfecte per a la confluència de bicicleta i motor, però ah!, no... Els cotxes i les motos s'impacienten si han d'alentir el seu pas perquè ets davant seu. Fa gràcia això de via pacificada, acostumo a viure molts conflictes a les vies pacificades...
Així doncs, els uns es queixen perquè no fas soroll i s'espanten, els altres perquè et troben un destorb quan no pots seguir el seu ritme, i a tots els sembla que els manca l'espai si en algun moment n'han de cedir una mica a les bicicletes.
Al final tot això es redueix al que crec és un dels mals congènits de la nostra època: la llei del mínim esforç. Vivim d'una manera totalment insostenible, però els dies passen com si no hi hagués pressa per rectificar el nostre rumb.
Acceptem com a normals els envasos i envasos, les safatetes de porexpan amb una sola albegínia, tots el embolcalls del menjar de l'avió, els milers de gots de plàstic buidats de cervesa a les festes del barri, el soroll i la pudor dels tubs d'escapament de les vies de les ciutats, els rotllos i rotllos de paper que llancem al vàter (hi ha països on es renten amb una manguereta que surt del costat de la tassa), l'energia elèctrica que fem servir per baixar d'un segon pis, l'excessiu detergent que posem a tot arreu..... tot plegat, ens resulta molt natural.
Com resulta molt natural la gran illa de plàstic que hi ha al Pacífic.
No ens hem d'imaginar una illa d'ampolles, joguines, envasos.., gran part dels materials han quedat reduïts a micropartícules; tot i que també es poden trobar encenedors, xumets, raspalls de dents, ampolles de detergent, bosses...
Aquesta "illa" de plàstic va ser descoberta el 1997 per Charles Moore. Segons explica el descobridor d'aquest Nou Món, van trigar tota una setmana a travessar aquest mar de plàstic. Des d'aleshores, Moore s'ha dedicat a l'estudi i la difusió d'aquest fenomen. No se sap quina és la mida exacta d'aquesta gran "sopa" de plàstic, però podria ser com dues vegades França (amb deu metres de profunditat).
Aquí teniu un article:
http://www.telegraph.co.uk/
Per la meva banda, intento fer el que puc (sense abandonar mai del tot, si hem de ser sincers, la meva posició de comoditat), però, bàsicament, em remordeix la consciència. Perquè sóc a una cala preciosa, d'una petita illa verge a Malàisia i la sorra es plena de plàstics (alguns abandonats allà, la majoria arribats des del mar amb els monsons). Perquè les accions per millorar la convivència amb el medi arriben lentes, i minses.
Tot plegat, la bicicleta que molesta o no, l'espai pels uns i els altres, la indústria del plàstic, del beneït petroli, la temible grip A, la República Democràtica del Congo i el seu 80% de la reserva mundial de COLTAN (mineral amb què es fabriquen mòbils, portàtils, playstations...), tot plegat no és més que política.
Com bé diu Wislawa Szymborska (poetessa polonesa Nobel de literatura 1996):
FILLS D’UNA ÈPOCA
Som fills d’una època,
d’una època política.
Tots el afers,
teus, nostres, vostres,
diürns, nocturns,
tots són afers polítics.
Tan si vols com si no vols,
els teus gens tenen un passat polític,
els teus ulls tenen un aspecte polític.
Allò que dius té una ressonància,
allò que calles té una eloqüència,
d’una manera o d’una altra, política.
Fins i tot anant pel bosc,
les teves passes són polítiques
sobre un sòl àdhuc polític.
Fins els versos apolítics són també versos polítics,
mentre a dalt brilla la lluna,
pobre objecte no-lunar.
Ser o no ser, heus aquí el problema.
I, digues: ¿quin problema, estimat?
Un problema polític.
No cal ser un ésser humà
per adquirir valor polític.
N’hi ha prou de ser petroli,
pinso enriquit o material reciclat.
O bé una taula de sessions, la forma de la qual
ha encès un llarg debat:
si fóra millor quadrada o bé rodona,
per tractar de la vida i de la mort.
Mentrestant els homes moren,
els animals són escorxats,
les cases són cremades
i els camps abandonats,
com en temps immemorials
i també menys polítics.
Som fills d'una època from Elvira Prado on Vimeo.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada