La tos del silenci

L'altre dia vaig assistir a un concert del cicle De Prop a la Pedrera (per cert, molt interessant) i en algun moment de silenci van desencadenar-se alguns petits atacs de tos col·lectius. Després ho vaig rumiar.
Hi ha un component físic, la tos inevitable, però n'hi ha un altre de no tan físic, més aviat metafísic potser: el silenci.
Costa, el silenci. Es pot tornar feixuc de vegades, sobretot si és compartit amb uns quants desconeguts.
Un grup de gent en silenci, intentant atendre, una tos, i, de sobte unes ganes irrefrenables d'aclarir-se la gola. El fet a remarcar és aquest: l'intent d'atendre, l'esforç que ens costa concentrar-nos en massa poca cosa, potser en res.
El silenci alenteix, i torna estrident, el moviment de les manetes del rellotge, és curiós.
Per això la tos. La tos del silenci.